INTRODUCCIÓ
Les primeres sessions de classe, vam tractar diversos conceptes que es troben dins de la disciplina de la sociolingüística.
Per a que pugem
tindre una concepció més global de què és una llengua, hem de saber distingir
entre dos aspectes fundamentals: l’estructura i el seu ús.
Diferenciarem,
per tant, entre estructura lingüística –mecanismes interns de
funcionament de la llengua: sons, lèxic, regles morfosintàctiques...- i ús
lingüístic –relacions entre la llengua i la societat-. La lingüística
tradicional s’ocupa de l’estructura lingüística, la sociolingüística
de l’ús- o no ús-. La primera estudia l’essència de la llengua, la segona les
seus condicions d’existència.
LLENGÜES MINORITÀRIES I LLENGÜES MINORITZADES
Quan parlem de
llengües minoritàries ens fixem en un criteri quantitatiu: en el seu nombre de
parlants. Es consideren llengües minoritàries les que tenen un nombre reduït de
parlants.
Una llengua
minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra
llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus uso en la pròpia
comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un
bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.
No existeix un
paral·lelisme entre la condició de minoritària i minoritzada d’una llengua.
Trobem casos com el suec, albanés...,de llengües minoritàries no minoritzades,
i també casos com el de l’alemany a l’Alsàcia, el castellà a Puerto Rico..., de
llengües no minoritàries amb la condició de minoritzades.
MONOLINGÜISME, BILINGÜISME I PLURILINGÜISME
El monolingüisme és l’existència d’una
sola comunitat lingüística en un mateix estat, que no es el mateix que
l’acceptació d’una sola llengua oficial.
Però com que les
respectives comunitats lingüístiques no viuen aïllades, són freqüents els
contactes entre llengües distintes. Al no haver-hi tants estats com llengües,
la situació més habitual és que dins un mateix estat convisquen diverses
llengües. Per tant, podem dir que el monolingüisme és una situació estranya.
Per altra banda,
el bilingüisme és entès com el cas
més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües són només
dues. No obstant, si aprofundim més, trobem dues classes de bilingüisme:
1. Bilingüisme
individual: capacitat d’una persona d’emprar dues llengües. Comprovem que
es parla de bilingüisme en casos tan distints com:
-
Segons
el grau d’ús d’una llengua: passiu i actiu.
-
Segons
el grau de domini de les llengües: simètric i asimètric.
-
Segons
la motivació psicològica: instrumental i integratiu.
2.Bilingüisme
social: es tracta d’una situació on el bilingüisme individual afecta
col·lectius sencers que formen grups socials. En aquest cas, s’usen dues
llengües que alternen segons unes normes d’ús establertes que n’organitzen les
funcions.
3.Bilingüisme
territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones
delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.
Es pot comprovar
que el terme bilingüisme s’ha convertit en un concepte excessivament ampli,
ambigu i imprecís. El seu significat es queda reduït a <<situació en què
s’usen dues llengües>> i a més a més, no ens aporta dades per a l’anàlisi
científica de la situació. És per això que els sociolingüistes han introduït
altres conceptes més específics: diglòssia, conflicte lingüístic, procés de
substitució.
DIGLÒSSIA
Un definició
àmplia del concepte diglòssia es
refereix a l’existència de dues llengües distintes: una de les quals –la usada
com a llengua de prestigi en la comunicació formal- l’anomenaren llengua A
(alta), i l¡altra –la usada en les comunicacions informals i quotidianes-,
llengua B (baixa). D’aquesta manera, s’ha arribat a diferenciar entre una diglòssia
interna –la que es dóna entre dues varietats d’una mateixa llengua- i una diglòssia
externa –entre dues llengües distintes.
Joshua Fishman,
distingint entre bilingüisme i diglòssia, va arribar a diferenciar quatre tipus
de situacions:
a)
Diglòssia
i bilingüisme: és el cas
d’aquelles societats membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues
llengües que exerceixen funcions distintes.
b)
Diglòssia
sense bilingüismes: és el
cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a
distintiu de classe.
c)
Bilingüisme
sense diglòssia: Són els
casos de les persones que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.
d)
Ni
bilingüisme ni diglòssia: característic d’estats monolingües.
CONFLICTE LINGÜÍSTIC, SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA I LA INTERPOSICIÓ
A diferència dels
conceptes de bilingüisme i diglòssia, el conflicte lingüístic, és una situació
dinàmica que es dona en dóna en el mateix moment en què una llengua forastera
comença a ocupar els àmbits d’ús o funcions lingüístiques d’una altra pròpia
d’un territori. Així doncs, dos sistemes lingüístics competeixen entre ells
desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús. El
replegament dels usos de la llengua recessiva porta aquella societat a una
disjuntiva: la substitució lingüística o la normalització.
Aquest procés de
substitució lingüística passa per una sèrie d’etapes regulars:
-
Etapa
inicial: Una llengua
forastera, pròpia d’una altra comunitat lingüística, entra a ocupar certs
àmbits d’ús de la llengua que fins aquell moment havia exercit totes les
funcions lingüístiques de la comunitat.
-
Procés
de bilingüització: Aquest
procés és el més llarg i prolongat. Es produeix d’acord amb unes regularitats
determinades que poden ser: socials, espacials, funcionals, d’edat i de sexe.
-
Procés
de monolingüització en la llengua dominant: abandonament progressiu de la llengua dominada i
la seua suplantació per la llengua dominant.
L’autoodi, la
mitificació del bilingüisme o els prejudicis lingüístics, són algunes actituds lingüístiques
que porten els parlants a un comportament de deslleialtat cap al grup
lingüístic dominant.
L’última etapa
del procés és l’abandó definitiu de la llengua dominada o acompliment de la
substitució lingüística. Però, de vegades, apareixen forces socials que no s’hi
resignen i es plantegen el conflicte com una situació injusta i desigualitària.
Un aspecte
paral·lel al procés de substitució lingüística, és la interposició que es dóna
en tota situació de minorització. Ens referim a les situacions en què l’idioma
majoritari mediatitza o interfereix les rlacions entre la comunitat lingüística
minoritzada i la resta del món.
La interferència lingüística
Per a interferència
lingüística ens referim als canvis en l’estructura d’una llengua motivats
directament per la influència d’una segona llengua. En alguns casos, la
introducció d’interferències en l’estructura de la llengua dominada pot ser tan
massiva que arribe a desfigurar-la.
Weinreich (1953)
va plantejar l’existència de factors sòcio-culturals que actuaven com a estímul
o fre de la interferència lingüística. Els factor assenyalats són:
1.
Prestigi
o valor social de cada llengua
2.
Grau
de lleialtat lingüística dels parlants
3.
Dimensions
del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sòcio-cultural.
Les
interferències són, així doncs, desviacions de la norma que afecten
l’estructura lingüística. Les podem classificar en interferències de tipus
fònic, lèxico-semàntic i morfosintàctic.
