CONTACTE DE LLENGÜES: BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA.

INTRODUCCIÓ

Les primeres sessions de classe, vam tractar diversos conceptes que es troben dins de la disciplina de la sociolingüística.

Per a que pugem tindre una concepció més global de què és una llengua, hem de saber distingir entre dos aspectes fundamentals: l’estructura i el seu ús.

Diferenciarem, per tant, entre estructura lingüística –mecanismes interns de funcionament de la llengua: sons, lèxic, regles morfosintàctiques...- i ús lingüístic –relacions entre la llengua i la societat-. La lingüística tradicional s’ocupa de l’estructura lingüística, la sociolingüística de l’ús- o no ús-. La primera estudia l’essència de la llengua, la segona les seus condicions d’existència.

LLENGÜES MINORITÀRIES I LLENGÜES MINORITZADES

Quan parlem de llengües minoritàries ens fixem en un criteri quantitatiu: en el seu nombre de parlants. Es consideren llengües minoritàries les que tenen un nombre reduït de parlants.

Una llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus uso en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.

No existeix un paral·lelisme entre la condició de minoritària i minoritzada d’una llengua. Trobem casos com el suec, albanés...,de llengües minoritàries no minoritzades, i també casos com el de l’alemany a l’Alsàcia, el castellà a Puerto Rico..., de llengües no minoritàries amb la condició de minoritzades.

MONOLINGÜISME, BILINGÜISME I PLURILINGÜISME

El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística en un mateix estat, que no es el mateix que l’acceptació d’una sola llengua oficial.

Però com que les respectives comunitats lingüístiques no viuen aïllades, són freqüents els contactes entre llengües distintes. Al no haver-hi tants estats com llengües, la situació més habitual és que dins un mateix estat convisquen diverses llengües. Per tant, podem dir que el monolingüisme és una situació estranya.

Per altra banda, el bilingüisme és entès com el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües són només dues. No obstant, si aprofundim més, trobem dues classes de bilingüisme:

1. Bilingüisme individual: capacitat d’una persona d’emprar dues llengües. Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

-          Segons el grau d’ús d’una llengua: passiu i actiu.

-          Segons el grau de domini de les llengües: simètric i asimètric.

-          Segons la motivació psicològica: instrumental i integratiu.

2.Bilingüisme social: es tracta d’una situació on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials. En aquest cas, s’usen dues llengües que alternen segons unes normes d’ús establertes que n’organitzen les funcions.

3.Bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Es pot comprovar que el terme bilingüisme s’ha convertit en un concepte excessivament ampli, ambigu i imprecís. El seu significat es queda reduït a <<situació en què s’usen dues llengües>> i a més a més, no ens aporta dades per a l’anàlisi científica de la situació. És per això que els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics: diglòssia, conflicte lingüístic, procés de substitució.

DIGLÒSSIA

Un definició àmplia  del concepte diglòssia es refereix a l’existència de dues llengües distintes: una de les quals –la usada com a llengua de prestigi en la comunicació formal- l’anomenaren llengua A (alta), i l¡altra –la usada en les comunicacions informals i quotidianes-, llengua B (baixa). D’aquesta manera, s’ha arribat a diferenciar entre una diglòssia interna –la que es dóna entre dues varietats d’una mateixa llengua- i una diglòssia externa –entre dues llengües distintes.

Joshua Fishman, distingint entre bilingüisme i diglòssia, va arribar a diferenciar quatre tipus de situacions:

a)      Diglòssia i bilingüisme: és el cas d’aquelles societats membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

b)      Diglòssia sense bilingüismes: és el cas d’aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.

c)       Bilingüisme sense diglòssia: Són els casos de les persones que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.

d)      Ni bilingüisme ni diglòssia: característic d’estats monolingües.

CONFLICTE LINGÜÍSTIC, SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA I LA INTERPOSICIÓ  

A diferència dels conceptes de bilingüisme i diglòssia, el conflicte lingüístic, és una situació dinàmica que es dona en dóna en el mateix moment en què una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús o funcions lingüístiques d’una altra pròpia d’un territori. Així doncs, dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús. El replegament dels usos de la llengua recessiva porta aquella societat a una disjuntiva: la substitució lingüística o la normalització.

Aquest procés de substitució lingüística passa per una sèrie d’etapes regulars:

-          Etapa inicial: Una llengua forastera, pròpia d’una altra comunitat lingüística, entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que fins aquell moment havia exercit totes les funcions lingüístiques de la comunitat.

-          Procés de bilingüització: Aquest procés és el més llarg i prolongat. Es produeix d’acord amb unes regularitats determinades que poden ser: socials, espacials, funcionals, d’edat i de sexe.

-          Procés de monolingüització en la llengua dominant: abandonament progressiu de la llengua dominada i la seua suplantació per la llengua dominant.

L’autoodi, la mitificació del bilingüisme o els prejudicis lingüístics, són algunes actituds lingüístiques que porten els parlants a un comportament de deslleialtat cap al grup lingüístic dominant.

L’última etapa del procés és l’abandó definitiu de la llengua dominada o acompliment de la substitució lingüística. Però, de vegades, apareixen forces socials que no s’hi resignen i es plantegen el conflicte com una situació injusta i desigualitària.

Un aspecte paral·lel al procés de substitució lingüística, és la interposició que es dóna en tota situació de minorització. Ens referim a les situacions en què l’idioma majoritari mediatitza o interfereix les rlacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món.

La interferència lingüística

Per a interferència lingüística ens referim als canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per la influència d’una segona llengua. En alguns casos, la introducció d’interferències en l’estructura de la llengua dominada pot ser tan massiva que arribe a desfigurar-la.

Weinreich (1953) va plantejar l’existència de factors sòcio-culturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística. Els factor assenyalats són:

1.       Prestigi o valor social de cada llengua

2.       Grau de lleialtat lingüística dels parlants

3.       Dimensions del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sòcio-cultural.

Les interferències són, així doncs, desviacions de la norma que afecten l’estructura lingüística. Les podem classificar en interferències de tipus fònic, lèxico-semàntic i morfosintàctic.