NORMALITZACIÓ I NORMATIVITZACIÓ

NORMALITZACIÓ

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en:

 NORMATIVITZACIÓ

Al primer terç de segle XX, es combinen un seguit de factor polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització.

La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principis del XX. Amb aquesta obra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

-          Les Normes ortogràfiques, 1913.

-          La Gramàtica, 1918.

-          Les Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació).

-          El Diccionari general, 1932.

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC

-          Per tal d’evitar secessionismes innecessaris l’IEC admeté totes les variants morfològiques.

-          Es va depurar el vocabulari castellanitzat.

-          En 1932 publicà el diccionari General de la Llengua Catalana.